La Virtuosa té un irreverent material entre mans. És tota una valentia recuperar els monòlegs i el teatre absurd de Karl Valentin (un actor que va fer-se popular amb peces breus als cabarets alemanys d’entreguerres) i situar-los en una altra situació socialment convulsa. Aquesta Catalunya post27-S. Molts dards enverinats encerten a la diana en un moment en què la convulsió política ha radicalitzat posicions entre els governs de Catalunya i de Madrid. es fa, en una aparent aula que recorda molt al “No hablaré en clase” (1977), peça embrionària dels Dagoll Dagom amb una senyera com a únic emblema.

L’obra és coral i es respecta prou la tensió entre els actors (no es tapen els uns als altres), saben aguantar el personatge des del silenci i llueixen millor aquells que tenen uns rols més marcats. En clau de clown, hi ha una variada pàtina de caràcters. Des de la que va d’espavilada a la ingènua; des de l’intel·lectual al masclista i racista que només viu pel Barça; des de l’excèntrica a la independentista. I una valenciana. Certament, és un contraunt molt bo per caricaturitzar l’èpica del Principat però es perd l’oportunitat de rescatar una Carme Oltra amb samarreta al·ludint al PP i fent la paella més sucosa encara.

Els monòlegs s’empasten prou bé en la trama general i es troba un final rodó. Hagués pogut tallar-se abansm poerò no hi sobra res. tots els actors tenen el seu gag, el seu moment de glòria però no sona a quota si no a a parofitar el potencial de cadascú. Amb la justa mesura, queda prou equilibrat i ensenya qui porta els galons a l’escenari (l’excèntrica acaba revelant-se la més forta). Intercal·lant la cançó (fins i tot amb un descarat play-back) i sense necessitat d’afinar-la massa, l’obra té molt de provocadora. Qui s’estimi Catalunya, abans d’aprendre a riure-se’n dels tòpics. Karl Valentin? Catalunya Valenta? Ells ho fonen en un provocador Karl(talunya) Valenta (in).