“Els enemics de
l’Estat es divideixen en dues categories:  els enemics a qui se’ls pot fer entrar en raó
i els incorregibles. Amb aquests darrers no es pot dialogar i això els
converteix en no-re-educables. Cal que l’Estat faci servir tots els mitjants dels
que disposa per eliminar del territori 
aquests personatges no-re-educables.” Així comença Dona no reeducable una de les dues peces d’Stefano Massini que es
poden veure actualment al Teatre Lliure.

Massini va escriure Dona no reeducable el 2007, un any després
de l’assassinat d’Politkóvskaia. Una periodista i activista pels drets humans
coneguda per la seva oposició al conflicte txetxè i al president Vladimir
Putin. Dona no reeducable és un
viatge al cor de les tenebres russo-txetxenes: violacions, corrupció, caps tallats
de guerrillers penjats, la sang que cau, que goteja, interminable, atemptats
suïcides, pudor de carn cremada. Un complet i complex retrat d’Anna Politkóvskaia
que, a més, t’obliga a reflexionar sobre l’ofici del periodista i la llibertat
(o l’absència de llibertat) de premsa.

Lluís Pasqual ha optat,
molt encertadament, per un muntatge més periodístic que teatral, cru, directe i
sense concessions. Com la mateixa Politkóvskaia. Un retrat que, curiosament,
ens ensenya allò que mentre dinem, entre el primer i segon plat, i que havia
deixat d’afectar-nos. Bona notícia: no som immunes al dolor aliè,-per més
omnipresent que estigui als mitjans com és el cas de Txetxènia-,i a la tragèdia
humana que dia rere dia arrasa part del món.

Tanmateix, la columna vertebral del muntatge
és Míriam Iscla que ofereix (i regala) una autèntica masterclass. Una interpretació
plena de matisos i sense tics que ens permet veure les mil i una cares de la
periodista fins al punt que, a mig espectacle, ja no saps si parla Iscla o
Politkóvskaia. Bravo.