‘Dona no reeducable’ és un text angoixant. No es pot suportar. És com si cada frase ens
anés retirant l’alè o estrenyent el cor. Parla de caps tallats i penjats com un
trofeu, de violacions, de cossos a miques… dels horrors més insuportables. I
és una història de debò, una veritable baixada als inferns que ens colpeja
sense aturador a la nostra butaca del Lliure de Gràcia. Tenim, però, una
defensa: de tant en tant, com si volguéssim donar-nos una treva, veiem a la Míriam
Iscla, actriu, transformada en la periodista Anna Politkóvskaia o en altres veus que
ens expliquen l’horror. No és una sorpresa, ja ens ha demostrat altres vegades
la seva immensa talla com actriu, però aquí arribem a veure com la seva cara es
va transfigurant en paral·lel amb el que explica. I ens puja aquell orgull, la
recordem en el seu registre còmic a T de Teatre. Quant de temps ha passat! I tornem
a entrar a l’espai escènic quan l’ànima ens deixa. I la periodista russa escriu i un altre i un altre
article sense parar, explicant al món aquesta vergonya. I
s’arrisca i es torna a arriscar.

Em costa parlar d’aquest espectacle. Atrapa com un iman però és ple de
informació, tot i que gens dens, ja que està narrat d’una manera planera. Probablement
l’origen ja el sabeu, però per si un cas diré que es un text que l’italià
Stefano Massini va escriure un any després de l’assassinat de Politkóvskaia, un
dia que tornava de comprar i va ser abatuda amb quatre trets, per un sicari. El
seu crim va ser denunciar sense concessions ni aturador els crims i abusos de
poder que s’estaven vivint a Txetxènia per part dels russos d’una manera lúcida,
sense posar més èmfasi en l’horror que el real, donant veu als que no podien
parlar, entrevistant els de un i altre bàndol. Va ser l’única? Ho desconec, però una frase de l’obra diu que “el 90% els periodistes tenen carnet”. Hi ha una entrevista un noi de
17 anys que ha anat a lluitar per diners. Li pregunta si ha matat gent: “És clar! Hem
de matar un mínim de 3 o 4 persones al dia”. Alguns hi són perquè són
violents, o per creences, o per obligació patriòtia. Però n’hi ha que hi són
per poder beure aigua cada dia i per poder menjar. La guerra, oberta o
camuflada, és així. I mai s’atura del tot.

‘Dona no reeducable’ és un d’aquells muntatges que, malgrat la seva duresa, no
em perdonaria no haver vist. Una pantalla i una taula de treball és tot el que
ha necessitat Lluís Pasqual per muntar aquesta història/denuncia que mereix la
millor nota. Bé, i a la Míriam Iscla, en un treball que us costarà d’oblidar.