Símplement, una exposició de fets. Sense judici. Sense compassió. Donant veu a les víctimes; exposant el que la corresponsal va veure a la seva expedició a Txetxènia. Tot amb frase simple. Amb contundènca demolidora. Míriam Iscla entra i surt del personatge d’Anna Politkóvskaia. Hi ha moments que relata en tercera persona i d’altres, quan posa veu a l’article periodístic, ho fa dins d’un cos indignat i fràgil que pateix quan comprova la impunitat dels soldats russos i dels terroristes txetxens. No es limita a parlar amb els que pateixen la falta d’aigua corrent, electricitat, telèfon, menjar, i que tenen l’amenaça del robatori, de la violació, de l’atac de gossos afamats. També aconsegueix parlar amb soldats russos que no aporten ni una espurna d’esperança: són una bola de foc que cada cop es fa més gran i demana més sang, cobrar més sou, complir amb la mitjana de 4 assassinats diaris i que la guerra no deixi d’acabar-se (perquè és un “modus vivendi” amb alguns riscos però prou plaent); sense una espurna de remordiments.

Evidentment, el puntal de la peça és l’actriu que la interpreta. Míriam Iscla es transforma i, estigui refugiada en la taula de treball o exposant diapositives que alerten de la precarietat del poble txetxè, va teixint les escenes com si fossin articles independents. Però sempre amb el mateix paisatge de fons: la impunitat i l’abús de poder del Kremlin i el silenci vergonyant de la comunitat internacional, que la convida a hotels amb aigua calenta per pronunciar conferències. Interpretat amb honestedat, cap quadre sona sobreactuat; tot és vida. En tot cas, sobta com torna a partir de zero en la següent escena. La línia del personatge manté una cronologia però el seu ànim (o la manera d’exposar-ho) és ben oposat; el que aporta varietat a l’escena però alhora trenca un punt la credibilitat del personatge.

“Dona no reeducable” és la segona part del díptic de Stefano Massini que el Lliure també puja a escena (en dies alternatius) amb Rosa Maria Sardà a “CrecEnUnSolDéu”. Aquest pren posició i defensa la radicalitat de Politkóvskaia. La periodista no en surt pràcticament gens qüestionada (l’única ombra és quan el fill confessa per telèfon que han matat una dona que s’assemblava a ella, al portal de casa; o quan es revela el final tràgic i inequívoc de publicar dues històries que criticaven l’acció de l’exèrcit). A “CrecEnUnSolDéu”, en canvi, Massini planteja una situació comuna de tres perfils ben diferents (una estudiant palestina, una professora israeliana i una militar americana). Aparentment, no vol casar-se amb cap d’elles. Massini intenta fer de Politkóvskaia enmig d’un altre conflicte etern: el polvorí d’Israel.