Sylvie Guillem té unes condicions físiques extraordinàries,
encara als seus 50 anys. Però, també, un
cap tan ben moblat que li permet prendre la decisió de retirar-se dels
escenaris quan l’estrella de la dansa encara no ha iniciat l’ocàs. Intel·ligent,
però difícil decisió, sobretot quan la resposta del públic és tan entregada com
la dels espectadors de Peralada, que dempeus, 
van rendir-li una delirant i
sonora ovació.

Des dels seus inicis, Guillem no s’ha quedat penjada en els tutús i sabatilles de
puntes que, no s’ha d’oblidar, li han donat grans  èxits, sinó que s’ha interessat per tot allò
que coreogràficament li alimentés cos i ànima.
Per aquest motiu, el seu programa de
comiat, Life in Progress, no és una
exposició dels seus grans èxits clàssics com Giselle, El Llac dels cignes,
etc…sinó una mostra de peces de coreògrafs que ella admira i que, a més a més,
són creadors tan particulars com inqüestionables.

Techné, paraula que procedeix del grec i que vol dir art, habilitat, enginy de la mà, és una coreografia que Akram Khan, ballaríi coneixedor de danses hindús i
coreògraf de dansa contemporània, ha creat especialment per la ballarina en la
qual el coreògraf reflexiona sobre l’acte
de connectar, especialment a través de la tecnologia, que ens evoca a la
soledat. Al voltant d’un arbre metàl·lic
i sense fullesla ballarina es mou i
repte per terra com si d’un animal es tractés. Les seves llargues extremitats delaten
que es troben en estat d’alerta, davant el que desconeix que pugui succeir,
mentre sorolls i veus humanes llunyanes ens remeten a la selva. La música, un fort puntal en l’obra,  és d’ Alies Sluiter, intèrpret de violí, veu
i manipuladora de l’ordinador portàtil que apareix en escena al costat dels
músics, Jack Hobbs i Prathap Ramachandra.

Si bé
aquesta  obra és la que va iniciar la vetllada,
la peça que la va tancar, Bye, va ser la millor de la nit. Mats Ek
va coreografiar aquest solo especialment per Guillem,  sobre l’extraordinària composició de
Beethoven Arietta de la Sonata per a piano núm. 32, Op.111

L’obra
mostra l’extraordinari món imaginari del coreògraf suec que encamina el seu llenguatge
cap a una narrativa teatral, on els personatges creixen i prenen unes
dimensions més emocionals que estètiques. Sylvie Guillem, jugant amb un imaginatiu
i poètic treball de projeccions d’imatges, és la dona que entra en una
habitació per estar sola, com si volgués deixar-ho tot fora, si bé al final prefereix reunir-se amb les
persones que resten fora.  En aquesta
peça, Guillem, a més de demostrar la seva tècnica d’infart desplega una dramatúrgia
entranyable i plena de matisos.

En mig d’aquests
solos, dos ballarins procedents de la companyia de William Forsythe,  Brigel Gjoka i  Riley Watts, van demostrar ser uns grans
intèrprets de l’obra del coreògraf nord-americà.  Duo2015,
és una peça la llavor de la qual es va plantar fa uns anys i que s’ha reestructurat
per aquest programa de comiat.  Tant
Gjoka com Watts, a qui l’ únic que se’ls pot recriminar és la roba d’assaig que vestien
que, per ser-los excessivament gran,  deslluïa
més d’un moviment, van ballar una coreografia el contingut de la qual es dansa
pura, a base de línies i evolucions corporals característiques de Forsythe, i executada
amb una precisió brillant.

Here & After és un altre duo, però en aquesta ocasió a
càrrec de la incombustible Guillem i de la ballarina italiana, Emanuela
Montanari que el públic de Peralada ja coneixia arran de l’èxit que va tenir, l’any
2002, en el rol de la reina de les Willis, del ballet Giselle, versió de la Guillem. 
Ambdues ballarines interpreten la peça de Russell Maliphant que esdevé un
seguit de contrasts, tant físics com interpretatius, però que evoluciona cap a la
recerca d’ un espai de trobada i d’allunyament. Unes veus humanes inhalen i exhalen sons,
pulsions que acompanyen les evolucions d’aquestes dues grans intèrprets.