El Festival Grec de Barcelona està de sort. L’ha encertada en posar Peeping Tom com un dels caps de cartell del festival. Al 2012, ja va meravellar amb “32 rue Vandenbranden”. L’any passat, va ser el mèrit de “Vader” (“Pare”), Premi de la Crítica 2014 en la categoria d’espectacle de dansa internacional. enguany, “À louer” (una peça estrenada fa uns anys i que ara arriba de gira) aspira a ser un dels èxits sonats del cartell. Perquè  la companyia aconsegueix ajuntar la sorpresa més màgica amb la dansa més elàstica amb uns personatges misteriosos (fins a esdevenir còmics). 

Generen un espai molt obert, oníric, de conte de por, que convida l’espectador a construir a partir dels fragments  que s’ensopeguen, aparentment de forma accidental però amb un calculat “tempo”.  De fons, hi ha una reflexió sobre la provisionalitat de tot.  Per això, tot és com si fos de lloguer. Les mansions familiars sempre acaben venent-se. La cantant d’èxit sempre caurà en el fracàs (Montserrat Caballé la desbanca en la versió barcelonina). Els criats, ara com ratolins, ara com escarabats sempre tindran un secret desig per la dona que controla l’ordre i la correcció. El temps és inexorable. i el fill es farà vell. i els criats acabaran tenint retrats al saló de casa.

Peeping tom té una energia especial. Que aconsegueix meravellar (el sofà que arrossega éssers recorda al de ‘La Veillée des Abysses’ de James Thiérrée: TNC, 2007) L’espai,aparentment buit i simple va ensenyant els seus racons. tot té un gag que l’espera, un gir dramàtic que permeti una nova composició de lloc al públic. Ja no queden entrades per a les properes sessions. Sempre hi haurà una nova oportunitat al Grec del 2016 o, amb sort, en la propera edició del Temporada Alta (que ja va presentar “À louer” el 2011.