Quin oxímoron! Resulta que volen critica que es vegi la guerra com un fet real i no com un simple joc de pantalletes  i ho presenten amb una mena de videojoc musical. El cinisme d’Albert Pla i la contundència de Fermín Muguruza apareixen atenuade sper un espai molt visual i versàtil però que els limita. També és cert que la dramatúrgia és massa curt i que seria bo ampliar el repertori musical amb temes que surtin de la presentació de personatges. La ciutat ha de ser alguna element més que l’espai envaït en el que fins llavors convivien amb una certa calma tot tipus de gent. El plantejament dramatúrgic és tant simple que peca d’ingenu. Més gràcia té el soldat, un pocapena que s’haurà de fer fort a la trinxera i haurà d’aprendre a modular les seves opinions per carta a la seva mare i el discurs carregat d’eufemismes per justificar les seves “accions de pau”.

Llarga vida a la pau. que aquesta “Guerra” remogui i connecti millor amb els espectadors que hi són fidels, per atendre a les demandes de muguruza i Pla però no saben com posar-s’hi. Això passa quan s’aventura en un espectacle “multimierda”… ànims!