Com poder escriure d’una trama que no es pot conèixer gaire res? Aquest era el repte que es va trobar la dramaturga canadenca amb el seu “Penso en Yu”. Es va obsessionar i només va ser capaç de narrar des de la primera persona del singular: què feia ella mentre succeïa l’atac dels soldats als joves estudiants de Tiannanmen. A partir del seu retrat (si no veritable, sí que creïble: el pòster de Mao va passar de presidir menjadors de pisos d’estudiants de la transició a ser un element símbol de la repressió cultural) es comprova com la realitat no és no és del color que un la veu. Que té molts prismes i que cal estar atents a les altres mirades. El treball de Fina Rius és molt generós, de desgast. Pep Ferrer repeteix el paper antagonista de “l’Afterplay” (un preciós muntatge, també dirigit per Imma Colomer sobre una dramatúrgia de Brian Friel inspirat en personatges perdedors de Txèkhov), ara amb un aire de tolerància enigmàtica i l’ombra d’un fill deficient en una residència. Finalment Mar Ulldemolins és una desperta i animosa xinesa estudiant de francès. Un bon contrapunt que esclata, sobretot al final. 

Què dir-li al company que va llençar ous carregats de pintura al rostre de Mao? Com solidaritzar-se després dels seus 17 anys de presó? Amb quina determinació van fer una acció que podia comprometre els milers d’estudiants que mantenien la seva resistència pacífica? Al final, el que compta és la confiança que es genera entre els desconeguts en un pis a mig muntar del Quebec. Una sopa segella amistats.