Sap greu que, un cop que els de La Pavana aconsegueixen tenir una atenció del públic (fa poques mesos van ser al Teatre Gaudí i van passar bastant desapercebuts) ho facin amb una peça que penja per tot arreu. “El crim de la germana Bel” té bones troballes (la parella arquetípica i de grans contrastos entre Teresa Vallicrosa i Anna Casas funciona molt bé i el recurs de la paret movible és molt efectiva i dóna joc) però cau en un paratge incomprensible. Anem a pams. La proposta escènica és deixar l’escenari despullat: El pis d’aquesta parella està arrasat. Només Vallicrosa va amb un micro amplificat i la majoria de la veu es perd telar amunt. No hi ha manera d’entendre les actrius. A la quarta filera ja es fa molt difícil seguir el fil, vés a saber què se sent a partir de la setena filera!

La Pavana busca en la dramatúrgia contemporània internacional el seu repertori. Aquesta peça de Frank Marcus passa per ser una divertida crítica al món de les sèries de televisió. Hi ha un interessant joc inicial de confusió entre la veritat i la ficció (sovint, la protagonista se la nomena pel nom del seu personatge protagonista a la sèrie, on fa 10 anys que és referència a la petita pantalla) però la trama costa que avanci. I quan ho fa, és tant simple, que costa poc endevinar el final. Tot i ser una paròdia de les sèries de la televisió, se li esperava algun gir dramatúrgic més que deixés desarmat l’espectador. I no hi és. 

La posada en escena del director Rafael Calatayud, entossudit en posar cançons, és lenta, gens propera al públic. Sí que té un veritable  sentit la cançó per a Bel/Júlia. Però les altres peces (que donen color al principi, pe`ro al final pequen de reiteratives) són posades en calçador. L’escena de sofà final funciona bé amb la música però també hagués pogut funcionar sense haver de recórrer al tema com a leit-motif. Hi ha unes caigudes de ritme, una lentitud sense motiu que desespera. 

La Pavana és una formació valenta, que porta 30 anys en el desert del teatre valencià. Al País Valencià, sí, hi ha un notable talent teatral i té poca visibilitat a Barcelona. La Pavana és el pare (conscientment, ono ) de La hongaresa, Pont Flotant, Conde de Torrefiel… i és necessari tenir-los més presents a la cartellera catalana. Però cal que les obres de la companyia degana tinguin un “punch” molt més potent. o donar-li un aire espontani, que aporti frescor a una comèdia en què el sofà adorm el nervi d’uns personatges que haurien de ser molt més primaris, radicals, accelerats. La doble moral, la hipocresia que es buscava reflectir queda molt poc marcada. el domini és un punt ridícul. Si es vol ser agressiu i desproporcionat, cal superar més algunes línies vermelles.