Las amistades peligrosas és una novel·la empolsegada de les llibreries. Té una lecuta un punt torbadora perquè exposa els límits del desig i la rectitud social. Al 1988 es va fer una torrida versió a la gran pantalla, que va arribar a col·leccionar tres Òscars. La proposta de Darío Facal retorna als orígens al to de correspondència i dóna un codi nou a les relacions sexuals. En comptes de representar-les (mai podria vèncer el primer pla de les càmeres) es decanta per la potència sonora. I, per això, la música aporta la sensalitat, a voltes, a cop de punk, si és necessari.és un joc molt orgànic, gens forçat, que el públic entén i disfruta i que permet donar una pàtina de colors diferents, per no fer-se reiteratiu. Potser el proiblema del muntatge és que s’huaria d’haver suavitzat paulatinament l’aire de carta perquè esdevè un element racional massa dominant en uns comportaments cínics, de venjança i un punt d’odi. Aquest to versallesc en la parla denota que els actors són mers personatges, no hi traspassa prou la Veritat (a excepció, potser, del tancament, amb una Carme Conesa com a Marquesa de Merteuil arraconada). 

Cal celebrar la valentia de la companyia en pes, que es vesteix i desvesteix, es calça una guitarra o dringa amb les panderetes per il·lustrar un text que deixa massa clares les intencions dels personatges. Tant, que el públic en té prou en observar. No se li dóna l’opció d’entendre les motivacions reals dels protagonistes perquè ells ho expressen de viva veu (o d’escriptura sincera).