Rocío Molina és elegància virtuosa. El flamenc empetiteix entre els seus peus, com si se sabés víctima d’una flexibilitat, execució i exactitud expressiva que posa en evidència amb cada palmada i taconeig el propi esperit essencialment nòmada i popular d’aquest art. Cap dels gestos de la ballarina és sobrer i el seu públic anhela encara més en cada representació. És geni incandescent. 

Honji Wang, de qui també hem gaudit a Barcelona amb anterioritat del seu art, és nervi delicat. El hip-hop que practica travessa per complert el seu cos, com si d’una fletxa del moviment es tractés i ocupa amb ell teatres i auditoris determinadament. És una ballarina transformada en ruptura gestual i les seves intervencions són seguides amb vehemència. Brilla com a estel evanescent. 

La suma d’ambdues disciplines havien de significar alguna cosa nova i el punt de partida sota el qual Sébastien Ramirez proposava el joc era interessant: “Felahikum”, nom àrab atribuït a l’origen de la paraula flamenc. La insistència des de l’estrena de l’espectacle al Teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà i dels mitjans de comunicació era màxima: diàleg, confrontació, universos paral·lels… Jo mateix anava ben alerta de no fer servir en aquesta crítica la temuda paraula “fusió”, com m’havia advertit sàviament una lectora dies abans. 

Doncs bé: res de tot plegat era necessari. Dues intèrprets (magnífiques) no sempre són un duo. I aquest és el problema de la proposta. En la vessant flamenca resulta curta i en la del hip-hop sols apunta idees: perd la força en la simbologia escenogràfica amb uns ventiladors que generen força aire i soroll però aporten poc a la narració, malgrat delectar-se en bellíssimes i sensibles imatges d’estètica perfeccionista. Interpreten quadres bucòlics, però el ball i la tècnica que cadascuna d’elles representen i els seus respectius llenguatges queden dissipats també i malauradament com per efecte d’aquella ventolera.