De les aus que emigren. I sobretot de la reproducció de les aus. Pere Hosta és un colomí d’estar per casa, de poca casta (a casa seva no tenien rang ni per tenir un germà gran, resava el pare, es veu). És un de tants coloms que voldria ser l’au fènix i que ha d’acontentar-se amb una vida bastant més bruta i urbana, picant les molles a la Rambla dels entrepans dels turistes. I anar tirant i esperant que es tombi la truita, en algun moment. Mentre, té temps d’estudiar els reclams, de practicar sense massa fortuna la hipnosi, de procurar el segrest, de construir-se un niu “new” (o sigui “nou”). De confiar que, passat l’hivern les seves plomes el transformin en una mena de cigne. 

Amb molt poques paraules, volada de gallina i una gestualitat prou aconseguida, aquest home-ocell que vol aprendre a volar recita en clau d’humor (bastant negre, pel que té de derrota constant tot i la seva ingenuïtat a confiar un destí més feliç) els seus coneixement sobre les aus. Ho fa des d’una honestedat molt còmplice, amb molta capacitat de connectar amb el públic i el privilegi de lluir les col·laboracions audiovisuals (Isaki Lacuesta) i sonores (Pep Pascual). Poques vegades un ocell havia estat tant humà. Humor lúdic i grisot (per allò del cervell i per la buida esperança d’un colom a plaça Catalunya) per a adults. “Gavina, vine”, convida generós estenent les seves ales. Aneu a fer un volt cap a La Seca, aneu-hi, sí, d’una revolada.