Thomas Noone evita la lectura edulcorada que dibuixa la factoria Disney. La seva Alice remet més al món màgic de Lewis Caroll. Amb gotes divertides de sorpresa però també destil·lant alguna amargor, punts de buidor. 

Els quatre ballarins d’aquesta producció tenen uns moviments ben definits. La ballarina que interpreta Alice és jovial, dinàmica, de moviments amplis, amables, atractius. Que projecten molt més enllà de l’extensió del seu braç. Els dels tres ballarins que representen els personatges misteriosos que habiten al cau del conill (o caldria dir a l’univers que s’accedeix a través d’un llarg pendent que arrenca d’aquell cau) tenen un moviment més garrepa. És evident que amaguen coses, a la maleta (els elements carismàtics del conte com la corona de la reina, el rellotge del conill, les tasses del no-aniversari…) però sobretot al seu interior. Hi ha una certa recança, una desconfiança cap a ella i que ells generen cap als espectadors.

Noone va debutar fent coreografia per a canalla amb Balbir, el meu avi (2011), inspirant-se en els contes hindus del seu avi. Ara, ha estirat del fil de la seva infància. Tant en un cas com en un altre, res és gratuït i amable. Poden haver jocs escènics agradables però alguna subtrama amaga sentiments menys plaents. Tot i la seva pretensió d’agradar, proposa un univers de plecs, que demana una certa maduresa i que, ben presentat per a espectadors joves, podria tenir un resultat immillorable. La companyia és valenta i inquieta. Això ja és garantia de peces amb fons on gratar consciències.