Un joc valent, divertit i  lúcid en què es degusta la mala bava de Pepe Rubianes, el gest i la comicitat de Ramon Fontserè (Els Joglars) i, per moments, la verborrea paròdica rural (Teatre de Guerrilla). Un personatge dubta com atendre una visita inesperada d’un grup, quan fa res que li han dit que li queden 90 minuts de vida. Per anar fent temps, es eixa anar i decideix alliberar-se i dir tot el que pensa de La Caixa, Abertis,  Renfe Rodalies, Moviestar Telefónica. Fins i tot s’atreveix amb  tòtems com Wert, Montoro, Jordi Pujol i, finalment, Déu.

La situació salta sense previ avís de la comicitat més negra al punt de desesper, al crit de final vital. Masferrer sap tensar bé les tensions i no patina gens. El comiat del seu personatge admet sorpreses que no es poden explicar. És molt gràfic el pas del temps, També l’aparició i desaparició d’una ànima i una cursa per la carretera de la vida. Els moments més tendres (una pica d’ullet a Pavlovsky?) arriben, per exemple, sentint i ballant la seva cançó preferida i disculpant-se. 

El personatge lamenta conèixer la certesa del seu final, que no dubta gens i que només, puntualment, lluita per a evitar-la. Sap que podria ser una persona famosa i recordada per tothom si fes una acció assassina en els seus últims instants, però prefereix ser recordat (i oblidat) per amics, familiars i coneguts amb la seva dignitat intacta, fent-se més humà quan menys vida li queda.