CRÍTIQUES

VALORACIÓ
10
Silenci, mirada trista i complicitat amb l’espectador. Tres ingredients que l’actor Quim Masferrer esprem al màxim
Publicat el: 3 de setembre de 2014
CRÍTiCA: El temps. Quim Masferrer
Expliquen que el pallasso Charlie Rivel un dia va sortir a la pista amb la seva mirada silenciosa i el seu habitual tempo lent. Una criatura es va posar a plorar sense deixar-lo començar. L’august universal va començar també a plorar i només així va aconseguir, després d’una llarga marranada de pista i de ficció, que la criatura es consolés. Silenci, mirada trista i complicitat amb l’espectador. Tres ingredients que l’actor Quim Masferrer esprem també al màxim durant noranta minuts clavats, els últims noranta minuts de la vida del seu personatge. Quim Masferrer no és Charlie Rivel, esclar, tot i que, en aquest excel·lent espectacle que titula simplement ‘Temps’, li falta poc perquè deixi anar també un clapit a la lluna com ho feia Rivel. El que ell fa es posar-se en la pell d’un home del carrer, com diria Pi de la Serra, que aprofita el seu últim alè per esbravar-se a doll sobre tot el que l’envolta. (…) Quim Masferrer, sota una afinada direcció de Ramon Fontserè —el membre més visible d’Els Joglars i ara director de la companyia d’Albert Boadella— va pujant de to el seu registre, a la vegada que va engrapant els espectadors, després de tenir-los empresonats en tensos silencis, estil Charlie Rivel, durant els primers gairebé vint minuts. (…)
CRÍTIQUES RELACIONADES / El temps. Quim Masferrer
TÍTOL CRÍTiCA: Cagar-se en tot
PER: Alba Cuenca Sánchez

VALORACiÓ
3
TÍTOL CRÍTiCA: Quim Masferrer revela el seu vessant còmic mes tendre sense perdre la picantor de l’humor negre
PER: Jordi Bordes

VALORACiÓ
8