Maria Stoyanova és una artista de pedra picada. Els seus projectes són mastodòntics i, quasi, irrepetibles. Entén que la seva vocació és dins de l’ofici teatral però reivindica rebentar-li les costures. Perquè ella busca (més que com a dona que com a actriu) la veritat, l’experiència, la comunió amb els seus espectadors. Ha poder ser un a un. El seu treball és d’un risc extrem. Evita caure en convencionalismes i convida que el públic (habitualment passiu) s’activi. 

La seva proposta, que parteix d’elements que li ha inspirat l’univers de Txèkhov (això també es pot llegir com les actituds que troben un símil en l’espai natural dels protagonistes txekhovians), és molt pròxima a un teatre dels sentits. Perquè el contacte és vital i també el xiuxiueig, una complicitat imprescindible. Però per a res anul·la la vista que, en tot cas, li concedeix grans impactes com és el contrast d’un espài buit amb un cos nu (el seu). La seva invitació, gens forçada, és que l’espectador entri a jugar fins a on ell marqui la frontera. El que sobta és que són molts els que gosen saltar la vergonya i presentar-se, també nus, amb Stoyanova a escena. La maduresa de l’actriu respecte el nouvingut és percep perquè porta la inicitaiva i també perquè, davant del pudor de presentar-se davant de coneguts (o no, que potser es revela encara més valent), mostra una pau interior una serenor en el seu rostre i els seus moviments que són quasi hipnòtics, redimeixen.

El treball de Stoyanova serà sempre per a iniciats. Cal anar advertits. Perquè la implicació que demana està molt per sobre de l’haibutal. Hi ha una implicació, fins i tot, restant palplantat a les butaques. L’acció de set hores permet que ells espectadors entrin i surtin lliurement. També que paguin en format de taquilla inversa. Storyanova proposa una acció lenta però amb un ritme interior que sedueix. Si no hi ha accés d’espectadors al joc escènic, ellla repeteix com un mantra una gestualitat que esdevè quasi un mantra. Aquest és el món sense fronteres de l’artista. El regala convidant, a més, a què hi hagi una reflexió, una voluntat de pouar en la memòria de cadascú. Valenta, com poques.