Cap al tard, es va estrenar el 2007 formant part de l’Any Rusiñol. Com ja vam dir llavors, vist el bon resultat no caldria cap efemèride per fer aquest muntatge. A més, segurament mereixeria algun comentari irònic de l’homenatjat, adorador de la Bellesa i absolut defensor de l’art per l’art. Tot i la gira que va fer arreu de Catalunya ha trigat anys a arribar a la capital. Benvingut sigui a Barcelona aquest delicat i especial muntatge per apropar-se a Santiago Rusiñol (1861-1931), un dels grans noms de la cultura catalana, màxim exponent del Modernisme.

Autor dramàtic, narrador, pintor i col·leccionista s’ha convertit en un personatge, la fascinació pel qual encara està ben viva. Ramon Madaula n’és un d’aquests admiradors. L’actor s’ha dedicat com una formigueta a capbussar-se en l’obra de Rusiñol i escollir-ne els fragments autobiogràfics que basteixen la dramatúrgia, ja que l’artista es va negar a escriure les seves memòries. Una tasca de la qual se’n surt amb èxit perquè presenta un personatge polièdric que, des de l’experiència i la maduresa, ara ofereix reflexions profundes sobre l’art i la vida, ara etziba comentaris mordaços de qüestions tan populars com el matrimoni, provocant la rialla del públic. Madaula també interpreta Rusiñol a l’escenari amb tal naturalitat que semblaria que més que un actor fos un mèdium a través del qual es manifesta l’esperit de l’amo del Cau Ferrat. No estem doncs davant d’un recital de textos declamats sinó d’una obra de teatre desenvolupada en un espai concret, un d’aquells cafès de la Bohèmia de clients que són institucions.

L’acurada direcció de Sílvia Munt fa que l’actor mostri al màxim la seva capacitat de matís. Apareix el Rusiñol nostàlgic per parlar de la infantesa, una ensaïmada amb xocolata; l’enèrgic per criticar que l’art sigui un mercat; l’irònic per parlar de l’amor o el letàrgic, a causa de l’absenta, per desvetllar el seu tast de la morfina.

Podria semblar un monòleg, però no ho és perquè la directora ha fet dialogar la paraula de Rusiñol amb la música d’un dels seus millors amics, Erik Satie. Gran encert en fantasia i originalitat per a la íntima trobada de dos camarades que es comuniquen amb diferents llenguatges. La interpretació al piano és perfecta per a l’ocasió perquè dóna una finesa als acords de peces tan emblemàtiques com les Gnossienne 1 i 5 que contagia, com només ho pot fer la música, la privada complicitat entre dues persones que comparteixen actitud davant el món que els ha tocat viure.