Si a l’obra ‘El nom’, de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière —que ha fet temporada al Teatre Goya—, hi ha la polèmica familiar sobre la pronunciació d’Àdolf, amb accent a la A, en aquesta obra musical de Marc Rosich i Guille Milkyway, ‘La dona vinguda del futur’, una polèmica semblant es reprodueix sobre la pronúncia del nom de fonts Àlbert, també amb accent a la A, que el jove setciències de la família protagonista, titllada de “tradicional” segons canta la lletra del tema principal del muntatge, es vol fer dir en memòria del seu ídol, el científic Albert Einstein, el físic de la famosa fotografia de la llengua a fora, gest que també es veurà en un moment donat de la representació. Marc Rosich ha elaborat un espectacle que té com a base la ciència en clau domèstica, però que fa un salt cap al gènere fantàstic, partint de la vida quotidiana d’una família estàndard, amb el suport musical i digital basat en la publicitat i la reflexió sobre la societat de consum i la destrucció ecològica i els recursos naturals del planeta.
Dit així, esclar, pot semblar que el muntatge sigui de tesi dura de pair. Res més lluny d’això. Ben al contrari, la posada en escena, el guió i la composició musical el converteixen en un espectacle de rerefons reflexiu, sí, però que flueix amb divertiment i que deixa el pòsit imprescindible per fer pensar sobre el que s’ha vist sense que se li noti la intenció. I una proposta així, apta per a tots els públics, rabiosament contemporània, requereix que els intèrprets tinguin clar quin és el seu paper: fer créixer espectadors primerencs en l’hàbit per un teatre immers en la normalització al marge del gueto en què el sector escènic familiar es mou habitualment.