Es fa imprescindible dir-ho abans que res: ‘Incendis’. Desvelada la pista de la memòria teatral més recent, els espectadors ja poden tornar a entrar en el món del dramaturg de formació i adopció canadenca, Wajdi Mouawad (Beirut, Líban, 1968) per assistir a la representació del que va ser la primera de les quatre obres del cicle ‘Le sang des promesses’: ‘Litoral’ (1997), ‘Incendis’ (2003), ‘Fôrets’ (2006) i ‘Ciels’ (2009). ‘Incendis’, estrenada també al Romea, però sota la direcció d’Oriol Broggi, ha estat un dels èxits de les dues últimes temporades. ‘Litoral’, una obra escrita sis anys abans, mostra clarament alguns dels elements que l’autor utilitza a l’obra ‘Incendis’. En certa manera fa realitat aquella hipòtesi que diu que sempre s’escriu la mateixa obra, ni que s’expliqui de manera diferent. A ‘Litoral’, la primera obra de la tetralogia, ja es perfila l’obsessió de l’autor per aclarir la seva pròpia trajectòria biogràfica (Líban-França-Canadà) i marca el camí de la recerca universal dels orígens que a ‘Incendis’ és fa encara més evident. S’hi constata la desconeixença de mare i fill —en aquest cas perquè la mare del fill protagonista mor en el moment del part— i també l’abandó del pare fins a la mort, o les lluites fratricides entre germans d’ètnia. Tot, però, en un registre més simbòlic, més embrionari, més lliure creativament, sense pretendre una trama lineal. I això, esclar, és el que diferencia ‘Litoral’ de la imponent ‘Incendis’. El mateix que fa que ‘Litoral’ continuï enganxant els espectadors perquè no els cal una història amb plantejament, nus i desenllaç estricte sinó amb impressions sobre el paisatge, tant geogràfic com humà, que persegueix l’obra de Wajdi Mouawad.