Es pot exculpar la humanitat?

De Mensheid (La humanitat)
El Canal, 27 d’octubre de 2017

La Humanitat és una obra belga d’una hora i mitja sobretitolada en català basada en el text d’Arnon Grunberg In Praise of Mankind (2001) adaptat per a la versió teatral per Mark Schaevers. En aquest text l’escriptor desenvolupa una potent defensa, seriosa i/o irònica, de la humanitat en contrast amb les dures crítiques que ha rebut la nostra espècie al llarg del temps. Deixeu-me començar aquesta crítica puntualitzant que no he llegit aquest text i que vaig entrar a la sala d’ ‘El Canal’ de Salt atreta principalment pel títol de l’obra i la breu informació que apareixia al programa de mà del Temporada Alta de Girona.

Dit això em va captivar a primera instància la veu de Claron Mcfadden, que t’introdueix suaument al jutjat on es desgrana mica en mica la humanitat. En aquest jutjat et rep un temple clàssic simbòlic: temps de la civilització, dels fonaments de la humanitat i del teatre. Els canvis de llum i projecció d’aquest espai dins l’escenari marcaran els diferents tempos de l’obra, que acompanyen al text i els personatges i conjuntament amb la música donen informació extra i envolvent a l’espectador. Es juga amb la materialitat per acostar en aquells moments necessaris no només la humanitat sinó també als figurant de l’obra, al seu costat més natural. Així la sorra, la humitat percebuda, l’aspecte post catastròfic, el materials terrosos, l’elegant fusta de roure del jutjat, el so de l’aigua, el piano, la veu… donen monumentalitat al que s’està vivint i duen l’espectador a través del que va passant. Tota una experiència que realça els monòlegs i les reflexions, dubtes i ambivalències de Josse De Pauw i Arnon Grunberg dins l’espai fet tant íntim que anem compartint.

Teatralment, em sembla molt interessant l’intent d’introducció dels espectadors ja no només dins l’obra sinó dins els pensaments dels propis generadors de l’obra sobre el text d’origen i el resultat final. Treballa sobre l’empatia que estableixes amb els artistes i amb la pròpia creació artística que has viscut i estàs vivint per convidar a observar els conceptes defensats en el judici des de totes les seves contradiccions i ambivalències. Poques vegades es té aquesta oportunitat, aquí molt ben lligada al conjunt i amb gran sentit dins l’obra, en tant que pren la funció de reforçar l’absorció de les reflexions prèvies.

D’altra banda, l’obra, tot i ser extraordinàriament lenta en escena, m’ha sembla excessivament densa en contingut. Hagués preferit que em permetés assaborir alguna línia de reflexió i no volgués abraçar tant. No només ens presenta el text d’Arnon Grunberg, sinó que busca una reflexió compartida i actualitzada entre l’autor i l’actor, un anàlisis posterior de com s’ha adaptat l’obra i una crítica final del mateix actor. Tres o quatre grans temàtiques, que des del meu punt de vista haguessin pogut constituir cadascuna una obra/reflexió en si mateixa i no crear aquest empatx de conceptes amb què surts del teatre.

Així, no recordaré gaires conceptes dels plantejats i no em va donar temps ni de registrar-los ni de fer cap reflexió important in situ o a posteriori, o de poder entendre si eren paraules buides pensades per impressionar o hi havia realment contingut. Però vaig marxar amb unes ganes immenses de llegir el text original i analitzar-ho. I he de dir que tot i la tempesta d’idees, el temps va passar volant. Sensorialment és tot un espectacle (inclús inclou el sentit del gust!), em quedo entre altres moments amb el final, que t’atrapa definitivament.

En general, va ser un bon vespre. Josse De Pauw i Arnon Grunberg entretenen alhora que et regalen aquell plus necessari de creixement personal. Potser no va resultar la seva funció in situ de reflexió, però sí m’ha despertat enormement la curiositat. I al cap i a la fi, no sé si sacseja suficientment, però sigui com sigui, no et deixa indiferent.

Mar Cabarrocas

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *