Un títol poc encertat per a una història poc definida

Un tret al cap
Teatre Municipal de Girona, 14 d’octubre de 2017

Fotografia: David Ruano

Un tret al cap, escrita i dirigida per Pau Miró, un jove dramaturg i actor català, és una crítica al periodisme conformista i acomodat. La història, basada en fets reals, vol propagar la idea que els periodistes han d’escriure sempre de manera desafiant, com si tinguessin sempre una pistola que els apunta, a punt de fer-los un tret al cap, tal com es diu a dalt d’escena. I d’aquí el títol, podem pensar. Un títol que, així com molts titulars d’articles periodístics, sembla prometre un thriller on l’espectador hagi d’estar molt actiu. Però, paradoxalment, no és el cas.

La gran Emma Vilarasau encarna el paper principal de l’obra, una periodista que ha finalitzat la seva carrera de males maneres, després d’haver assolit molts d’èxits i reconeixement. L’acompanyen Imma Colomer, en el paper de la seva germana que té una malaltia i viu amb ella, i Vicky Luengo, interpretant una noia que busca l’ajuda de la periodista. El paper de la jove, potser massa sobreactuat, no està a l’alçada de les dues primers actrius, d’àmplia trajectòria professional. A part d’això, podem dir que –al menys a l’espectacle del 14 d’octubre al Teatre Municipal de Girona– a les tres actrius els faltava projecció en la veu o equipament sonor, ja que el públic es perdia algunes paraules des del final de la platea.

Encara que Vilarasau i Colomer fan una bona interpretació, trobo que són dues actrius que, tal com s’ha demostrat dalt d’escena en molts altres casos, poden donar molt més de si. El problema, doncs, és el text dramàtic que, en estar basat en fets reals, limita molt el suspens o els girs argumentals, així com la caracterització dels personatges. A més, si ens centrem en el text, cal dir que els dos grans girs argumentals de l’obra són previsibles i, en canvi, algunes rèpliques sorprenents i fresques, que podrien donar molt de joc, es maten amb un simple “era broma”.

Per altra banda, l’escenografia realista va d’acord amb l’obra, la vitrina de vidre del fons d’escena, per la qual entra una claror, dóna un toc de gràcia a la il·luminació, i els efectes audiovisuals són encertats, entre els canvis d’escena. Ara bé, la presència d’un piano en un dels marges de l’escenari, com si no formés part de l’escenografia realista del mig d’escena, és sobrant. Bàsicament, perquè es fa servir en moments comptats i sense aparent relació amb la trama (a diferència dels audiovisuals). És cert que a l’inici el so del piano, tocat per Vicky Luengo, atrau l’espectador, però trobo que és només en aquest moment una peça bonica (que no important) pel desenvolupament de l’acció o història.

Una història que, de fet, no es mostra del tot clara. Si bé l’obra se’ns presenta inicialment com una crítica al periodisme, tal com he dit, un altre tema també va agafant força: la malaltia de la germana. La poca concreció tant de la història com del missatge o intenció que hi ha rere l’obra poden portar l’espectador a plantejar-se què és el que ha anat a veure i de què anava. Si bé aquesta és una reflexió vàlida després d’un espectacle, no crec que sigui la que Pau Miró espera del seu públic.

Al meu entendre, crec que si l’obra s’hagués centrat en una sola línia argumental, hagués estat molt més intensa. I, si més no, estaria bé que el final de la representació quedés clar i que el públic no aplaudís en un fosc previ al final, que dóna pas a una mena d’epíleg narrat per les actrius, desvinculades del seu personatge. Es tracta d’un final curiós que sorprèn l’espectador i que estèticament és agradable, però també és tan imprevisible que Vilarasau, enmig dels aplaudiments fora d’hora, va haver de fer gestos al públic perquè parés d’aplaudir, per així poder continuar l’actuació. Simplement, doncs, caldria canviar la manera de donar pas a aquesta mena d’epíleg. Encara que val a dir que aquest aplaudiment erroni i la posterior correcció de Vilarasau van ser el moment més interessant de l’obra, per ser el més viu i sorprenent.

Laura Masmiquel Martí

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *