Nippon-Koku. Compañía Nacional de Danza

Nippon-Koku. Compañía Nacional de Danza Companyia: Compañía Nacional de Danza Direcció: Marcos Morau I La Veronal

7/3/2014   
Montse Otzet
CONTROVERTIT:ACTUALITAT:

SENSE ETIQUETA, MILLOR

A Siena, l’última creació que Marcos Morau va estrenar amb la seva companyia, La Veronal, el coreògraf ens situava dins unes sales de museu on l’acció girava sobre el joc de mirar i de ser observats. Ara, després d’un seguit d’obres amb noms de paisos i ciutats i en resposta a un encàrrec de la Compañía Nacional de Danza, Morau fa un gir atrevit i s’endinsa en un univers on el feixisme i la bellesa es donen la mà.

Per desenvolupar el seu discurs, el coreògraf ens situa en un món japonès on tradició i contemporaneïtat teixeixen el que esdevindrà un bon muntatge escènic on, com ja ens té acostumats l’artista, la teatralitat pren més valor que la part estrictament coreogràfica. Però, això té alguna importància? És necessari haver de posar etiquetes? Quan el teatre o la dansa dóna autoria a un moviment? Penso que tant es val si el resultat és un espectacle que desperta admiració plàstica o revolta emocional, i Nippon-Koku ho fa, encara que ho aconsegueixi de manera puntual i no pas durant tot el seu recorregut ja que, en determinats fragments, cau en una reiteració excessiva que fa que brillants escenes perdin intensitat.

L’acció és situa en un entorn bèl·lic, en la II Guerra Mundial i els protagonistes de la seva història són personatges de poder que en les seves venes hi corre un temerari concepte d’autoritat. Una de les seves moltes fons d’inspiració de Morau és el dramatug Yukio Mishima, la seva relació amb les idees de feixisme i de bellesa, així com el seu suïcidi, a la vegada que en el context també s’hi percep un to dramàtic i patètic que procedeix de la soledat del poderós, de l’aïllament a un món irreal on ja no hi ha guerra, de viure dins d’una realitat o d’una al·lucinació.

Morau disposa de bons elements per donar forma al seu món imaginari, i aquests vénen encapçalats pels ballarins de la Compañía Nacional de Danza, uns intèrprets d’alt nivell d’entre els quals destaca la japonesa Tamako Akiyama. Altres bons ingredients són la partitura original de Luis Miguel Cobo i les músiques addicionals, d'entre les quals destaquen Somni d’amor de Liszt que s’escolta a la imatge que fa referència a Pearl Harbor; The U.S Field Artellery March de John Philip Sousa, que acompanya l’espectacular escena de la marxa, una de les millors del muntatge; i l’àrea Ombra mai fu de Händel que tanca l’espectacle.

Altres elements que cal citar per la seva notorietat són l’escenografia d’Enric Planas i la il·luminació d’Albert Faura, mentre que David Delfín mereix un punt i a part pel disseny de vestuari, sens dubte una de les guindes de l’espectacle.


Valoració

7,0

Categories

Controvertit
Actualitat

Valoració per edats

+ 66 NOTA:7 7
51 - 66 NOTA:7 7
36 - 50 NOTA:8 8
26 - 35 NOTA:8 8
16 - 25 NOTA:8 8
12 - 15 NOTA:0
7 - 11 NOTA:0
4 - 6 NOTA:0
0 - 3 NOTA:0

Comparteix:

Dansa
Consonant
Actualment
SENSE FUNCIONS
< Setembre 2017 >
Dl Dm Dc Dj Dv Ds Dg
1 2 3
4 5 6 7 8 9 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30

Històric de representacions