Recomana.cat


Recomana també organitza activitats de mediació i d’acostament de les arts escèniques al públic amb la implicació dels nostres col·laboradors. A aquest conjunt d’activitats les hem anomenades recomanACCIONS
Un dels serveis que oferim és el de seguiment d'un procés de creació: un dels nostres crítics assisteix als assajos durant tres dies diferents i n'escriu una crònica de cada dia juntament amb suport gràfic. Així se segueix l'evolució del treball de les companyies abans de la seva presentació al públic. 


 
En el camí que la crítica sigui un guia per a entrar per camins desconeguts, repetim amb el suport del Grec Festival l'acompanyament als espectadors a la cuina dels artistes. És un programa que compta amb la coordinació d'Elisa Díez (relació amb les companyies) i Alba Cuenca (relació amb el públic). Se suma aquest any, Novaveu per ampliar la difusió d'aquestes experiències a nous canals.

Fàbriques Grec 2018  
Crit per a la maternitat Article sobre Grito Pelao
30 de juny de 2018
Montse Otzet
  

L'espectacle ja no està en cartell.
 

Un espectacle de Rocío Molina pot agradar o pot exasperar, però el que mai deixa és indiferent. Hi ha un sector de públic que la venera mentre que un altre se sent traït davant la forma que té l’artista d’entendre el flamenc: una comunió entre l’essència dels seus orígens i  una llibertat d’innovació que no coneix fronteres.

Exigent amb ella mateixa fins a límits que la fan entrar en trànsit i arribar a una obsessió  física i emocional extrema, Molina s’ha anat refermant mitjançant un flamenc que neix de les entranyes per expandir-se a través de tots els porus del seu cos. Un cos que no té els cànons de bailaora però que ella ha sabut modelar a base d’una voluntat fèrria, amb la intel·ligència de sobreposar el sentiment a la forma i de mantenir-se fidel al seu esperit innovador. Un esperit que l’ha portat a conjugar pals tradicionals del flamenc amb moviments contemporanis, tot per tal de narrar un món oníric i unes històries que cremen dins el seu cos i la seva ment.  Narracions on la figura de la dona es veu reivindicada i sublimada, no tan sols a través d’un moviment que suggereix més que afirma i d’un zapateado que es conjuga amb unes línies corporals altament trencadores, sinó que, també, gràcies a un embolcall escenogràfic hipnòtic que aporten pinzellades de modernitat a les obres.

Al llarg de la seva carrera Rocío Molina, Premio Nacional de Danza del Ministerio de Cultura, ha col·laborat, entre altres, amb figures com Antonio Canales, Maria Pagés, Miguel Poveda, La Chana, Israel Galván i  Honji Wang ballarina alemanya de procedència coreana amb qui ha compartit escenari per oferir un tremat de flamenc i  hip hop.

Ara, Rocío Molina afegeix un nom a la llista dels seus col·laboradors, el de Sílvia Pérez Cruz, una cantant emblemàtica amb qui comparteix, Grito Pelao, un muntatge que parla d’una dona sense parella, lesbiana, que desitja tenir un fill. Desig que la pròpia bailaora sent en el seu cos a l’extrem de dur-lo a viure un procés d’inseminació, motivat per anhel de tenir un nadó.

A l’escena, dues dones uneixen ball i cant mentre una tercera, la progenitora de la bailaora, assumeix el rol de mare.

Mare, una paraula que és present a la soleá, un pal molt especial per la bailaora: la soleá és el cant mare, ja no és només compàs, és una forma d’estar a l’escenari  on si no hi ha veritat es nota envasada des del primer moment.

Per la seva banda, la prolífica Silvia Perez Cruz, que ha compartit projectes musicals amb Lluís Llach, Gino Paoli, Jorge Drexler, Toti  Soler, entre altres, i ha treballat amb produccions teatrals i cinematogràfiques que l’han fet mereixedora de diversos Premis Max, Gaudí i Goya, aporta al muntatge no tan sols la seva presència física, sinó que expressa la seva generositat i delicadesa a través d’una veu exquisida en una tria de cançons que acaronen el desig de ser mare de Rocío Molina i entre les quals hi ha Tango de la Vía Làctea: De la via Láctea, del pecho semenal  amor probeta latido de hospital (...)

En aquest món de dones hi destaca el nom d’un home, Carlos Marquerie, artista plàstic, autor i director teatral i una de les figures més rellevants de l’avantguarda espanyola de les últimes dècades. La imaginació plàstica i l’autoria dramàtica de Marquerie han estat presents en vàries

obres de Rocío Molina com Cuando las piedra vuelen (2009), Afectos (2012) i Caida del cielo (2016) i ara posa matisos i intensitat, ombres i llum a Grito Pelao, un muntatge que Rocío Molina i Silvia Pérez Cruz pariran el 6 de juliol al Festival d’Avignon per després presentar-lo dins el marc del Festival Grec de Barcelona.

Montse Otzet



COMPARTEIX