Recomana.cat


Recomana també organitza activitats de mediació i d’acostament de les arts escèniques al públic amb la implicació dels nostres col·laboradors. A aquest conjunt d’activitats les hem anomenades recomanACCIONS
Un dels serveis que oferim és el de seguiment d'un procés de creació: un dels nostres crítics assisteix als assajos durant tres dies diferents i n'escriu una crònica de cada dia juntament amb suport gràfic. Així se segueix l'evolució del treball de les companyies abans de la seva presentació al públic. 


 
Oriol Puig Taulé va assistir a l'assaig obert de 'Gentry', dins del cicle #FactoriaGrec. La sessió va consistir en un assaig i posterior debat amb el públic, sobre els temes que tracta l'espectacle: gentrificació, augment del preu dels lloguers, expulsió de veïns, turisme... 'Gentry' es podrà veure a la Sala Hiroshima del 7 al 9 de juliol.

Fàbriques Grec 2018  
Quan es va despertar, la gentrificació seguia allà Crònica assaig obert de 'Gentry'
25 de maig de 2018
Oriol Puig Taulé
  

L'espectacle ja no està en cartell.
 

El passat divendres 25 de maig va tenir lloc uns dels assajos oberts, organitzats per Recomana i el Grec 2018, englobats sota l’epígraf #FactoriaGrec. En aquest cas vam poder conèixer el treball de la companyia barcelonina Mos Maiorum que estrenarà Gentry, el seu darrer espectacle, al festival Grec. La trobada va tenir lloc a la Fabra i Coats, la monumental fàbrica de creació de Sant Andreu, i va ser presentada pel seu humil servidor. La companyia, formada per Mariona Naudin, Ireneu Tranis i Alba Valldaura, rep el nom del seu primer espectacle, que es va estrenar al TNT del 2016 i també es va poder veure a l’Off de La Villarroel. Mos Maiorum tractava sobre la frontera i la immigració, utilitzant el llenguatge del teatre documental. En aquest cas, i el títol ja ens dona algunes pistes, el seu objecte d’estudi (escènic) és la gentrificació. És a dir, els processos d’aburgesament de determinades zones d’una ciutat, que provoquen l’encariment del preu dels lloguers i, per tant, l’expulsió dels veïns del barri i la vinguda de nous habitants, ja siguin locals o estrangers. Som a Barcelona, l’any 2018. Poca cosa més caldria afegir.

La companyia es caracteritza (fins ara, aquest és el seu segon espectacle) per triar el teatre documental a l’hora d’encarar un projecte. Més concretament, la tècnica coneguda com a teatre Verbatim, apareguda al Regne Unit als anys noranta, i que consisteix en què el material textual de l’espectacle no provingui d’una obra escrita, ja sigui original o adaptada. El text que sentirem prové, en la seva totalitat, d’entrevistes, enregistraments sonors, vídeos i altres mitjans documentals, que els intèrprets es limiten a reproduir. A través d’uns dispositius sincronitzats i uns auriculars, els tres actors escolten i al mateix temps van dient o copiant els àudios, creant un efecte d’estranyament o alienació deliciosament inquietant. La peça té un dramaturg, no obstant, en Marc Villanueva, que es va afegir al debat post-funció per Skype, des d’Alemanya. La tasca del dramaturg en un muntatge com aquest consisteix en la recerca, la selecció i l’ordenament dels materials textuals, per tal que de tota la informació recopilada se’n pugui extreure un espectacle intel·ligible i mínimament interessant.

I què vam poder veure a  l’assaig obert? La Mariona, l’Ireneu i el Tranis ens van fer passar a la sala d’assaig i ens va donar llibertat perquè féssim el que volguéssim, un cop vam accedir a l’espai delimitat com a escena. A Gentry, públic i intèrprets ocupen el mateix espai, semblant a una galeria d’art, on tres grans pantalles fan de paret i on trobem una sèrie de cubs blancs lluminosos on podem seure. O no, com vulguem. “No es diu gentrificació, es diu capitalisme”. La primera escena funciona com a pròleg o introducció a l’espectacle, on una sèrie de testimonis (urbanistes, advocats, sociòlegs) ens expliquen què coi és això de la gentrificació. Si no n’heu sentit a parlar mai, segurament viviu a Mart. Bé, això ens ho expliquen els tres intèrprets: la tècnica que utilitzen recorda a una possessió, no infernal però quasi. Sembla que d’un moment a l’altre hagi d’entrar el capellà a la sala, per exorcitzar les seves ànimes posseïdes.

Els canvis que ha sofert Ciutat Vella, el Poble-sec, el Poblenou i ara, el barri de Sant Antoni, amb el flamant i renovat mercat acabat d’inaugurar, són tractats per experts i contrastats amb imatges de Google Maps i webs immobiliàries (Engel & Völkers, Norvet Property). També tafanejarem a pàgines relacionades amb el lloguer entre particulars, com ara Airbnb, que va néixer simulant ser una plataforma d’economia col·laborativa i ha esdevingut un element merament immobiliari, que ha convertit els seus usuaris en petits especuladors. L’espai escènic de Gentry és fluctuant i líquid, com el mateix mercat, i el to de la proposta transita entre la duresa de les xifres i l’emoció dels testimonis reals, passant per la paròdia (no cal fer massa cosa) d’alguns anuncis publicitaris o personatges virals.

El debat posterior amb els espectadors va ser summament interessant. Bé, amb les espectadores: van assistir 13 dones a l’assaig obert, fet que ens demostra, un cop més, que les arts escèniques (i la cultura en general) sobreviu gràcies al gènere femní. La companyia ens va explicar el seu mètode de treball i perquè havien triat aquest tema, i vam debatre sobre fins a quin punt hem de permetre que les millores en un barri (peatonalització dels carrers, més zones verdes, mitjans de transport públic) facin encarir els lloguers. L’opinió general de les assistents és que la llei hauria de posar topalls a l’especulació, creant més lloguer públic i no permetent als propietaris tenir habitatges buits. Tots volem més parcs i barris més nets, però no pot ser pagant un preu tan alt. Literalment.

Gentry ha rebut el Premi Adrià Gual 2017 de l’Institut del Teatre, que premia els millors projectes escènics, i s’ha creat entre Berlín, Venècia, La Caldera, la Fabra i Coats i L’Estruch de Sabadell. Es podrà veure a la Sala Hiroshima del 7 al 9 de juliol.



COMPARTEIX