Recomana.cat


Recomana també organitza activitats de mediació i d’acostament de les arts escèniques al públic amb la implicació dels nostres col·laboradors. A aquest conjunt d’activitats les hem anomenades recomanACCIONS
Un dels serveis que oferim és el de seguiment d'un procés de creació: un dels nostres crítics assisteix als assajos durant tres dies diferents i n'escriu una crònica de cada dia juntament amb suport gràfic. Així se segueix l'evolució del treball de les companyies abans de la seva presentació al públic. 


 
Cristina Adroher s'incorpora al Novaveu, gràcies al suport de Temporada Alta. A partir de la propera crítica, la penjarà al blog #Novaveu. Excepcionalment, publiquem el seu primer article (que és revisat per companys de la crítica de Recomana i, normalment no es fa públic enlloc) conscients que la qualitat efímera de festival, que no permet llargues estades als teatres. Volem que els joves recomanin als joves. I, per fer-ho amb garanties, ens hem compromès a tutelar-los mínimament, donant sempre l'última paraula a l'autor.

Temporada Alta 2017  
Imagina que només tu saps nedar Crònica 2 d'"El metge de Lampedusa"
31 d'octubre de 2017
Recomana
  

L'espectacle ja no està en cartell.
 

Imagina que la teva família i tu caieu al mig del mar. Imagina també que només tu saps nedar i que si tots s’agafen a tu us enfonseu. A qui salvaries? I a qui deixaries ofegar? Sembla un malson, oi? Però no ho és. Aquesta és una de les moltes situacions reals que El Metge de Lampedusa et fa reviure durant la funció. El Metge de Lampedusa és una obra de teatre que s’ha estrenat recentment dins del festival Temporada Alta de Girona i que ja està fent estada al Teatre Lliure de Barcelona fins el 12 de novembre.

L’obra ha estat dirigida per Miquel Gorriz, director també d’Art (l’adaptació teatral de la novel·la amb el mateix nom, escrita per Yasmina Reza, que tracta sobre un quadre pintat de blanc), i és interpretada per Xicu Masó, actor i director de diverses propostes teatrals com Molly Sweeney, Una comedia española, Oncle Vània o Petits crims conjugals, tot i que també ha participat en sèries televisives com Polseres Vermelles o Temps de Silenci. L’obra sorgeix a partir de la iniciativa del propi Xicu Masó que després de conèixer la història de Pietro Bartolo decideix portar-la al teatre. L’adaptació teatral s’ha fet a partir del llibre Llàgrimes de Sal, escrit pel mateix Pietro Bartolo i Lidia Tilotta, i que explica la seva propia experiència com a metge de l’hospital de l’illa italiana de Lampedusa, on diàriament ha d’atendre immigrants i refugiats que arriben a “Europa” a través del mar.

També és important recordar, que Pietro Bartolo també apareix al documental, dirigit per Gianfranco Rosi, Fuocoammare (que significa emergència al mar en italià), que va guanyar l’Ós d’Or al Festival de Berlín, va ser nominat als Oscars l’any passat i, del que Meryl Streep va dir que era un “documental urgent i necessari”. El metge de Lampedusa és un monòleg que es desenvolupa dins la mateixa consulta del metge i que reviu tant les històries dels pacients que hi han passat com les dels que no hi han pogut arribar perquè han perdut la vida durant la seva travessa en el mar. El metge parla als espectadors de forma directa, fent servir un llenguatge senzill, com el que faria servir jo mateixa, però utilitzant frases tan potents i expliquen una realitat tan dura, que és impossible no emocionar-se (molts espectadors van plorar). A més, el fet de que inclogui en el seu discurs petits trets autobiogràfics i tocs d’humor, fa que l’espectador empatitzi moltíssim amb el personatge que interpreta. L’obra també fa una forta crítica a com la premsa tracta el drama migratori i a les dinàmiques de l’opinió pública, on prima la immediatesa i on les notícies del dia anterior ja no són importants.

Crec que la major virtut de l’obra és, que un cop acabada la funció, et preguntes “i jo, què he fet per millorar la situació de les persones refugiades?”. I que davant la propia resposta, sentis la necessitat de fer alguna petita cosa que provoqui un canvi real en el destí de milers de les persones refugiades. Sents la necessitat de convertir-te en un dels llumins que provoqui l’incendi (com ens anima a fer l’espot publicitari de Temporada Alta) i de convertir l’acolliment en una malaltia infecciosa, tal i com diu en Pietro Bartolo.

Cristina Adroher



COMPARTEIX