Recomana.cat


Recomana també organitza activitats de mediació i d’acostament de les arts escèniques al públic amb la implicació dels nostres col·laboradors. A aquest conjunt d’activitats les hem anomenades recomanACCIONS
Un dels serveis que oferim és el de seguiment d'un procés de creació: un dels nostres crítics assisteix als assajos durant tres dies diferents i n'escriu una crònica de cada dia juntament amb suport gràfic. Així se segueix l'evolució del treball de les companyies abans de la seva presentació al públic. 


 
Recomana participa amb diferents accions a la 28 Mostra d'Igualada. Valorarem espectacles i la periodista Carme Tierz ens donarà la crònica d'ambient. També participarem en dos debats postfunció de la Mostra Jove. I per tercer any, Recomana i La Mostra organitzen un concurs de crítica adreçat a nens i joves de primària i secundària. Aquestes són les obres guanyadores.

Mostra Igualada 2017  
Categoria juvenil
26 d'abril de 2017
Recomana
  

L'espectacle ja no està en cartell.
 

Curiós retrat del fracàs

A mí no me escribió Tenesse Williams és la història del fracàs d’una dona, de la qual en sabem ben poca cosa: que viu sola i sota un pont. L’obra explica el seu passat a través del seu present, que no és el que ella voldria tenir.  En molts moments de l’obra es compara amb grans artistes dient:

-A mí no me escribió Tenesse Williams porqué no me conoció. Si me hubiera conocido, me hubiera escrito. Pero no tuvimos el placer de conocernos.

Una magnífica interpretació de Roberto G. Alonso (difícil de fer amb el sol de les quatre de la tarda) ajuda molt a retratar com és aquesta dona: misteriosa, extravagant, curiosa, sense embuts, oberta, somiadora i fins i tot una mica gamberra. Segur que en definir aquesta personalitat hi van insistir molt ell i el director, Marc Rosich.

L’espai escènic és l’estranya composició d’un munt de cartrons, caixes i objectes que et transporten a l’autèntica misèria, on cada objecte l’utilitza com més li convé. D’aquesta manera als recursos que té l’intèrpret com a actor, ballarí i coreògraf se li sumen els recursos que extreu d’aquest espai, aparentment deplorable. L’encertadíssim lloc de l’Escorxador (com espai juvenil i per representar-hi aquesta obra) va ajudar moltíssim a acollir aquest espectacle imprevist i d’última hora.

Un fet també curiós és la immensa quantitat de vestits que apareixen durant la funció (m’hagués agradat comptar quantes vegades es canviava) i aquest potser és el fet que t’ajuda més a intuir els salts enrere en el temps: quan escapa de casa seva, quan la deixa la parella, quan rep a la policia, quan va a la fira…

A mí no me escribió Tenesse Williams és, de ben segur, una de les obres més xocants i originals que he vist a La Mostra d’enguany. No només pel fil argumental sinó també per com està representada. Val a dir que si no has anat mai a teatre difícilment t’hi sentiràs a gust ja que no és una obra convencional en cap sentit.

1r Premi: Martí Rossell i Pelfort (14 anys)

Crítica de ‘A mí no me escribió Tenesse Williams’ (Cia. Roberto G. Alonso)

L’Escorxador. Dijous 30 de març, 15:30h


Fantàstica i emotiva història sobre les pors

L’Estenedor teatre ens explica la història del Dani Vidal, un senyor que des de petit col·lecciona totes les pors. En la història pensa en la figura del seu pare que l’ajuda i el reconforta. En total són moltes pors les que té, però ens n’explica només algunes. Les més rellevants o les que ell creu més especials. Parla de les pors que pot tenir qualsevol: la por a la foscor, a algun insecte, el vertigen… I moltes d’altres que tan sols té ell. Em va agradar sobretot la manera que tracta tots els temes i la seva interpretació.

Col·lecciona les pors d’una manera peculiar, les  emmagatzema cada una a l’interior d’una caixa o una caixeta. És estrany perquè quan explica les pors no obre ni tanca cap caixa, les explica com ell les recorda. Explica que té 1.729 pors, que diria que només n’explica 9, 10 o alguna més.

L’actor i titellaire David Laín ha fet un canvi en la seva manera d’actuar gràcies al Jordi Farrés (membre de Farrés brothers i cia.) que l’ha ajudat a la seva manera d’interpretar. Bona part de l’espectacle fa d’actor i alguna escena la representa amb uns preciosos titelles. Té molts recursos i els aprofita molt bé. Sap fer des d’ombres, titelles, comèdia i algun moment et pot emocionar. Un tema tan delicat com la mort, els nens de primera fila estaven molt atents i van entendre bastant bé el tema. Totes les parts de l’escenografia són essencials, des d’un armari, una calaixera o una tauleta i un llum. La il·luminació és precisa i de vegades íntima.

Les Cotxeres dels Moixiganguers d’Igualada és un espai molt acollidor i crec que hi va quedar molt bé pel meu gust. Vaig tenir el plaer de veure’l al dissabte dia 1 d’abril a les 11:00 a les Cotxeres dels Moixiganguers.

L’únic inconvenient que hi he trobat és el final. Ja sé que de vegades costa acabar una història però no ho sé si és massa adequat, però pensant-hi no se m’acut cap final més.

2n Premi: Biel Rossell i Pelfort (12 anys)

Crítica d’‘El col·leccionista de pors’ (L’Estenedor teatre) 

Cotxeres dels Moixiganguers. Dissabte 1 d’abril, 11h

 

El petit piano

“El petit piano” és un espectacle de la companyia Centre de Titelles de Lleida, que commemora l’any Enric Granados (2016). Es va representar el diumenge 2 d’abril del 2017, a les 11h i a les 12:30h al Teatre Mercantil d’Igualada. L’autor i director d’aquesta obra és Joan-Andreu Vallvé.

L’Aitana Giralt i l’Àngel Pérez donen vida als titelles de la Nona i el Nonu, respectivament, movent-los amb les mans i parlant amb ells, utilitzant un to de veu alegre i alhora tranquil.

El Nonu explica d’una manera entretinguda i divertida la vida d’Enric Granados, un virtuós músic lleidatà, a la Nona, la seva néta, tot tocant el petit piano que l’Enric tenia quan era un infant.

Com a decorat hi ha una estructura de fusta de pi, aparentment un piano de paret, que permet el desenvolupament de la història ja que és molt versàtil: es pot desmuntar i crear diferents escenaris, un menjador, unes golfes, una façana…  La part superior serveix de suport als titelles i al petit piano. La il·luminació és adequada, però potser hagués sigut més oportú una il·luminació més càlida, per crear un ambient més familiar. La música d’Enric Granados ens acompanya durant tot l’espectacle i està interpretada en directe per tres concertistes, que toquen el piano, la flauta travessera i el violí. Concretament el piano, al principi formava part de l’estructura del decorat, però més tard, en separen el teclat. En alguns moments de l’espectacle, unes diapositives de dibuixos animats ens recreen breus escenes de la vida de Granados, les seves aficions durant la infantesa, com era la seva família, a què es dedicava…

Aquest espectacle em va fer viure moltes emocions: alegria, sorpresa, tristesa, curiositat… Personalment vaig agrair molt que representessin aquesta obra, perquè a part de passar una estona amena i entretinguda, vaig aprendre una mica més de la vida de l’Enric Granados.

3r Premi: Cristina Batalla i Vilà (13 anys)

Crítica d’‘El petit piano’ (Centre de Titelles de Lleida)

Teatre Mercantil. Diumenge 2 d’abril, 11h


COMPARTEIX