Sweet Tyranny

Sweet Tyranny Direcció: Pere Faura

31/1/2017   
Ramon Oliver
DIVERTIT:CONTROVERTIT:ACTUALITAT:

Que la febre del dissabte per la nit t'acompany sempre , Faura! I que visca per sempre el macarra hollywoodià !!

Sí, ja ho sabem: sortir de l’armari requereix sempre d’una notable dosis de coratge. De fet , en un moment determinat de la seva tan lúdica com lúcida nova proposta, Pere Faura convida a tots els espectadors heterosexuals de la sala a trencar la seva timidesa i repressió i a reivindicar la seva condició sexual sense vergonya: si ets heterosexual no ho amaguis més , i aixeca ben alt el dit! I si has patit o pateixes bulliyng per culpa de la heterofòbia, no t’ho callis pas !  El que no treu per a que el mateix Faura, s’encarregui de recordar-te com qui no vol la cosa el mal que han fet pel món  els patrons derivats del patriarcat heterosexual.

Però no és d’aquesta sortida d’armari que dóna lloc a un dels moments més divertits de la vetllada del que va la trilogia “Sweet Suites”,  sotmesa  a la “Sweet Tiranny” de les grans boles  de discoteca en el seu segon lliurament  . L’armari del qual Faura fa ja molt temps que va sortir , és l’armari de la correcció creativa i artística que menysprea tot allò que fa gust a kitch i olor a macarra suat . Faura , no ho oblideu – i si ho heu oblidat, ja s’encarregarà ell de fer-vos memòria- , ha donat el seu salt a la fama mundial , el prestigi i la seguretat econòmica pròpia dels triomfadors practicant un “Striptease” que, més enllà de les seves connotacions iròniques  , li devia molt a aquell altre que practicava Demi Moore en una peli d’aquelles de les que tothom se’n va riure molt al seu moment ( i que de fet, feia riure força quan intentava posar-se seriosa )  però que ha acabat sent una mena de peça de culte. I és que l’striptease de la Moore, la tromba d’aigua que cau damunt el cos de Jennifer Beals ( o d’alguna de les seves dobles) mentre juga eròticament amb la cadira de “Flashdance”, els bots eufòrics que donen  els escura-xemeneies de “Mary Poppins “ , o els sempre gloriosos ditets d’un  John Travolta que cada cop que s’ha posat a ballar en una pantalla ha marcat època , formen part d’aquesta forma de dansa popular nascuda als grans estudis de Hollywood i amb ADN cinematogràfic per la qual Faura sent feblesa. I que, per contra,  tan sovint rep el menyspreu de les élites coreogràfiques, tant si aquestes beuen de les fonts clàssiques, com si es mouen en la més rabiosa contemporaneïtat.

Esclar que sempre hi ha glorioses excepcions que confirmen la regla. Corre pel món ( i per youtube, naturalment) un magnífic especial  televisiu enregistrat fa ja unes quantes dècades en el qual el gran Baryshnikov proclamava la seva passió per Broadway ( de fet , el programa es titulava “Baryshnikov on Bradway”) . I en què  manifestava el seu desig de convertir-se per una estona en un membre més del cor de ballarins que, vestits amb tota la lluentor que requereix el moment i  fent meravelles amb el seu barret,  interpreta l’excepcional coreografia de “One”, el memorable número final que el geni de Michael Bennett va concebre per “A Chorus Line”.  Aquest numero –sens dubte , un dels cims absoluts de la historia del teatre musical; la pel·lícula no li acabava de fer justícia, i a més a més , traïa el concepte de l’obra original donant-li un desmesurat protagonisme a Michael Douglas- constitueix el colofó perfecte del gran homenatge que Bennett li va retre a aquests ballarins anònims que veiem als grans espectacles, i que es mouen sempre al voltant de la gran estrella, del o la  “One” al que fa referència el títol. No és doncs estrany que Faura li concedeixi també  un especial relleu  ja en la primera coreografia del seu espectacle. D’això va també, “Sweet Tiranny”: de la tirania exercida pel mercat coreogràfic. De la tirania imposada per la gran estrella ( ell mateix, posem pel cas!) que no munta pas una companya de dansa, sinó que contracta a un grup de ballarins necessitats de feina per tal que es moguin al seu voltant sense fer-li cap mena d’ombra i es transformin en extensions d’ell mateix. De la tirania de programadors i altres exquisides variants de la professió , capaces de convertir les ganes de ballar dels ballarins en una mena de voluntariat sense més compensació que l’orgull artístic.

Servint-se d’un humor esmolat i fent gala d’una irònica megalomania que també cal saber treure de l’armari per tal de desfer d’una vegada tòpics sobre la creació en equip, Faura dissecciona pas a pas aquest grapat de coreografies que –mainadera Poppins a banda- són filles dels molt discotequers anys 70 i 80  ,els hi troba ets i uts fins ara insospitats ( només cal veure els camins socialment reivindicatius cap els que enfilen els ja esmentats escura-xemeneies ), i ho guarneix tot amb projeccions que donen lloc a també sucoses associacions mentals. I un cop feta la feina dura, ens proposa una mitja hora final de disco en estat pur: per la pista , i amb la marxa cap en darrera, aniran desfilant les vuit variants deconstruides i lliurades a la pura festa de les vuit ( sobre el nr. vuit i el seu paper a la dansa, també té molt a dir Faura) “cores” que han estat sàviament analitzades.  Així, no hi ha manera de resistir-se a la febre del dissabte a la nit... o la que us pot atacar a qualsevol dia de la setmana  per culpa de tan brillant i divertit espectacle. 


Valoració

8,0

Categories

Divertit
Controvertit
Actualitat

Valoració per edats

+ 66 NOTA:8 8
51 - 66 NOTA:8 8
36 - 50 NOTA:8 8
26 - 35 NOTA:8 8
16 - 25 NOTA:8 8
12 - 15 NOTA:0
7 - 11 NOTA:0
4 - 6 NOTA:0
0 - 3 NOTA:0

Comparteix:

Dansa
Consonant
Actualment
SENSE FUNCIONS
< Octubre 2017 >
Dl Dm Dc Dj Dv Ds Dg
1
2 3 4 5 6 7 8
9 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30 31

Històric de representacions